La sèrie que veurem en l’exposició és el resultat d’un treball desenvolupat al llarg del temps seguint pautes concretes i limitades d’un dibuix que beu dels paràmetres històrics de l’abstracció gestual. A través d’estratègies de l’automatisme abstracte, generem un llenguatge o codi que es manté en la tradició no representativa de la pintura per a finalment aprofundir en les llacunes del procés creatiu i neuronal i el misteri de les amplíssimes formes de desenvolupament cognitiu que es poden desprendre d’aquesta pauta. A través de l’automatisme clàssic derivem en un procés d’atzar controlat que inclou ritme i improvisació com a principals eixos del procés, generant una estranya i addictiva sensació de no consciència de l’espai-temps en el moment de l’execució de la línia. Aquesta pauta implica també, factors performatius que inclouen l’acció corporal i el procés cognitiu intrínsec a l’execució del dibuix, i que solen derivar en una misteriosa fricció sensorial que tindria a veure amb l’emoció i la segregació d’hormones com la serotonina o la dopamina. Aquests mecanismes de dibuix m’interessen perquè han ajudat a entendre millor els processos d’aprenentatge i de desenvolupament gràfic propis dels infants i la capacitat humana de construir llenguatge morfològic i espacial, en diverses formes o tendències històriques. Actualment, segueixen en procés d’anàlisi constant amb l’objectiu de superar els mites de la creativitat i el geni modern, i aportant llum a l’enteniment del funcionament del cervell humà, en aquest cas, per a la pedagogia del dibuix i la representació gràfica.